I walked upon the edge of no escape and laughed.

Em pesen les parpelles, es precipiten en l'abisme o almenys eixa impressió tinc quan intente mantindre-les obertes i elles es neguen d'aquesta manera tan vehement. La son planeja sobre la meua consciència però la letàrgia esperarà a l'escriptura d'estes línies almenys. Esperarà a l'expressió d'una feilicitat moderada en forma de peça d'escriptura d'extensió variable i tema lliure. Perquè les cançons de 65daysofstatic conten històries amb introducció, desenvolupament i desenllaç. Perquè somie una vegada i altra més amb allò que més capacitat té de ferir-me, perquè desperte abandonat en un carrer, perquè We've lost control again, we love randomness i altres tantes consignes compartides que esdevenen serioses en ser expressades en tan anglosaxó idioma. Perquè ha plogut molt i m'he comprat unes botes. Perquè continue sol i Xtatic truth és himne per a mi. Perquè sí. Perquè ni es decanta per un costat ni per l'altre, i gaudir de l'equilibri inestable és costós, però divertit.